9é ÀGORA ACTUAL
Xàbia -Alacant
29/6-1/7
2026
29 JUNY
INSTAL-LACIÓ SONORA INTERACTIVA
Platja de la Grava (Xàbia port)
11h-13h.
Àgora actual proposa una instal.lació sonora a un dels espais més emblemàtics de la població de Xàbia. En la zona del port, a la Platja de la Grava estarà situada un estructura regular conformada per 9 elements sonors que sorprendran per la seua capacitat tímbrica. Elements descontextualitzats que prenen una nova dimensió, reformulant el concepte de lutheria instrumental, reformulant el concepte de música i espai amb el necessari moviment que articularà la performance de qui s’apropar-se a fer sonar els camins, sonar les continues empremtes fent seua l’analogia “caminant no hi ha camí, es fa camí al sonar”.
EL ECO DE FALLA
Riu Rau d’Arnauda
22’30h
NEOPERCUSIÓN
Rosa Miranda, veu. Ariel Hernández, veu.
Rafa Gálvez, percussió i instruments del món. Nerea Vera, percussió i piano.
Juanjo Guillem, percussió, instruments del món i Direcció Artística.
INTRODUCCIÓ:
La intertextualitat ha estat una constant a la història de la música, des de les formes antigues fins a les pràctiques més actuals. Encara que el seu marc teòric es va desenvolupar al segle XX (Eco), ja abans s’incorporaven melodies populars a misses, fantasies o amanides. La postmodernitat va impulsar aquesta barreja, que avui pren formes com el collage, el remix o l’object trouvé (López Cano). Però, més que una simple fusió d’estils, aquestes obres activen la memòria de l’oient, apel·lant a la seva participació en la construcció del significat.
El públic, com a “lector in fabula”, reconeix ecos, codis i tradicions que li resulten familiars i així, la música es converteix en un espai de diàleg entre èpoques, cultures i llenguatges. Allò ancestral es resignifica i es torna contemporani per la seva càrrega simbòlica i universal, i cada obra conté coneixement, investigació i mirada crítica sobre el passat. Els instruments tradicionals, portats a escena, generen un gresol tímbric que transcendeix fronteres.
Escoltar aquesta música és un acte de connexió: entre història i present, entre identitats diverses.
Tot plegat troba un antecedent exemplar a Manuel de Falla, l’obra del qual va saber teixir amb mestria els fils del folklore i la modernitat.
Reyes Oteo. Compositora, Catedràtic de Música i Arts Escèniques,
Màster en Patrimoni Musical per la Universitat de Granada.
PROGRAMA
I
Cançons Populars.
Luciano Berio (1925-2003)
Arr. Juanjo Guillem/Neopercussió.
Loosin yelav (Armènia)
Rossignolet du bois (França)
Malurous qu’o un fenno (Auvernia, França)
La donna ideal (Luciano Berio, Itàlia)
Ballo (Luciano Berio, Itàlia)
Cançó d’amor d’Azerbaidjan (Azerbaidjan)
Cançons d’Anada i Tornada.
Reyes Oteo (1982)
Lorca al reflexe.
Text Gerald Brenan
Each Whinning Thing
Text Paul Bowles
Winter Night Blues
Text Gamel Woolsey
Postal de Lorca a Falla
Text Federico García Lorca
II
Cançons Populars.
Manuel de Falla (1876-1946)
150è aniversari naixement
Arr. Juanjo Guillem/Neopercussió*
El Paño Moruno
Seguidilla murciana
Asturiana
Jota
Nana
Cançó
Polo
Sobre el programa:
Aquest concert, que articula un diàleg intens entre allò popular i allò culte, entre allò antic i allò contemporani, troba un referent essencial en la figura de Manuel de Falla, del naixement del qual es compleixen 150 anys el 2026. L’obra de Falla és, en si mateixa, un paradigma de l’encreuament entre tradició i innovació, entre el folklore i la folklore.
Les seves “Set cançons populars espanyoles”, compostes el 1914, representen un dels exemples més refinats i visionaris d’aquesta trobada entre allò popular i allò erudit. Falla recull melodies i textos de diverses regions d’Espanya —Andalusia, Múrcia, Castella, Aragó, Astúries—, i les reinterpreta amb una sensibilitat que respecta la seva arrel oral però que, alhora, les transforma a través d’una escriptura sofisticada, plena de matisos harmònics i rítmics. No es limita a transcriure el folklore: el reinventa, el filtra mitjançant una mirada moderna i profundament personal.
Aquest impuls per dignificar la cultura popular connecta directament amb altres compositors i escriptors de la seva generació. La seva amistat amb Federico García Lorca és especialment significativa. Tots dos van compartir el desig de rescatar la veu del poble i enlairar-la a la categoria d’art. Lorca, com Falla, també va harmonitzar cançons tradicionals, va escriure sobre el cante jondo i va organitzar amb Falla el 1922 l’històric Concurs de Cante Jondo a Granada, un esdeveniment clau en la revaloració del flamenc com a expressió artística legítima. La col·laboració i el respecte mutu entre tots dos van marcar una etapa essencial a la cultura espanyola, en què música i poesia caminaven juntes cap a noves formes d’expressió.
La visió de Falla s’emmarca dins d’un ampli moviment de recuperació popular com a base per a la modernitat. Al costat de figures com Albéniz, Granados o Turina, però també en diàleg amb creadors europeus com Stravinski o Ravel, Falla aconsegueix situar la música espanyola al mapa internacional, sense renunciar a les seves arrels. La seva obra és una síntesi viva de passat i present, tradició i avantguarda, folklore i intel·lectualitat.
Al llarg de la seva vida, Falla també va compartir la seva visió amb escriptors i músics americans que, com ell, buscaven aprofundir les arrels culturals d’Espanya. Figures com Federico García Lorca, Gerald Brenan, Paul Bowles i Gamel Woolsey van ser testimonis d’aquest procés de redescobriment i van participar activament en l’intercanvi cultural que va marcar l’època. La influència mútua entre aquests autors i Falla no només va enriquir el seu treball, sinó que també va contribuir a crear una visió més global de la cultura espanyola, vista des del prisma de la modernitat i el diàleg amb altres tradicions artístiques.
Així com Luciano Berio reinterpreta la cançó tradicional des d’una perspectiva avantguardista, la música de Falla ens convida a pensar la identitat com una cosa dinàmica, en constant transformació, on la memòria col·lectiva es converteix en matèria artística. Igual que Reyes Oteo explora avui les connexions entre cultures i literatures des del sonor, Falla ho va fer amb una profunditat que continua inspirant generacions de músics i oients.
En aquest concert, la utilització de la veu com a element expressiu fonamental, juntament amb instruments ancestrals de diverses parts d’Espanya, reforça aquesta cerca de connexió entre l’art contemporani i les arrels populars. De la mateixa manera que Falla va explorar les possibilitats tímbriques de la guitarra espanyola o el cant andalús, els intèrprets actuals reviuen sonoritats tradicionals des d’una perspectiva actual, aportant nous colors i significats. La percussió, els modes vocals i els timbres arcaics no només evoquen un passat comú, sinó que el projecten cap al present com a vehicle dexpressió artística i reflexió cultural.
Notes al programa:
I
Cançons Populars.
Luciano Berio (1925-2003)
100 aniversari naixement
Arr. Juanjo Guillem/Neopercussió.
Loosin yelav (Armènia)
Rossignolet du bois (França)
Malurous qu’o un fenno (Auvernia, França) La donna ideale (Luciano Berio, Itàlia)
Ball (Luciano Berio, Itàlia)
Cançó d’amor d’Azerbaidjan (Azerbaidjan)
Folk Songs és un cicle de cançons del compositor italià Luciano Berio compost el 1964, va ser encarregat pel Mills College de Califòrnia i va ser interpretat per primera vegada allà per una orquestra de cambra dirigida per Berio el 1964 amb Berberian com a soprano solista. Consisteix en arranjaments de música folklòrica de diversos països i altres cançons, formant «un homenatge a l’extraordinari art» de la cantant nord-americana Cathy Berberian, especialista en la música de Berio.
Berio tenia un aferrament emocional a la cançó popular: una vegada va declarar que «quan treballo amb aquesta música sempre m’atrapa l’emoció del descobriment».
Loosin yelav (Armènia).
Cançó Armènia que descriu la sortida de la lluna.
Rossignolet du bois (França).
Un rossinyol aconsella un amant curiós que canti les seves serenates dues hores després de la mitjanit, i identifica les «pomes» del seu jardí com la lluna i el sol.
Malurous que un fenno (Alvèrnia, França).
Textos en llengua occitana. La lletra planteja l’eterna paradoxa marital: el que no té dona en busca una, i el que té una desitja no tenir-ne cap.
La donna ideal (Luciano Berio, Itàlia).
L’antic poema popular en dialecte genovès diu que, si trobes una dona alhora ben nascuda, ben educada, ben formada i amb un bon dot, per l’amor de Déu no la deixis escapar.
Ball (Luciano Berio, Itàlia).
Aquest antic poema italià diu que els homes més savis perden el cap per amor, però l’amor resisteix el sol i el gel i tota la resta.
Cançó d’amor d’Azerbaidjan (Azerbaidjan).
Cantada en idioma azerbaidjanès excepte per un vers en rus en què un amic russoparlant li va dir que comparava l’amor amb una estufa.
Cançons d’Anada i Tornada.
Reyes Oteo (1982)
Lorca al reflex. Text Gerald Brenan.
Each Whinning Thing. Text Paul Bowles.
Winter Night Blues. Text Gamel Woolsey.
Postal de Lorca a Falla. Text Federico García Lorca.
És un cicle de cançons “d’anada i tornada” entre Carolina, Greenwich Village i Espanya, al voltant dels poetes que van unir aquestes cultures, com van ser Gerald Brenan, Gamel Woolsey, Paul Bowles i Federico García Lorca.
Lorca al reflex. Sobre un passatge del llibre De La Faz d’Espanya de Gerald Brenan
El testimoni que els vilatans van fer a l’hispanista britànic sobre el Barranc de Víznar, lloc de l’execució de Federico és la font que s’elabora en aquesta peça. Com a somieig poètic, primer es
relata l’activitat festiva i vital que hi havia al voltant de la font del lloc, i tot seguit relatar a manera de reflex l’esperit aterrat que pesa sobre el mateix lloc després de l’assassinat del poeta. La música està feta de retalls deliberadament reconeixibles de melodies lorquianes com Los Cuatro Muleros, el Zorongo Gitano (la lluna és un pou noi, les coses no valen res…) i conté relectures de falsetes i tancaments de guitarristes flamencs clàssics. Conclou amb l’arrullo al cos no trobat de Lorca, amb la Nana de Sevilla (aquest galapaguito no té bressol…).
Each Whinning Thing. Text Paul Bowles.
Petit Haiku sobre el poema homònim en què dialoguen els diferents instruments, amb la paraula com a protagonista.
Winter Night Blues. Text Gamel Woolsey.
L’esclariment per la sensualitat i el refugi de l’amor. A la hipnòticament iterativa estructura del blues més ancestral, tècniques fractals del sistema Oteo-Cantor i l’influx del flamenc, amb línies de polifonia figurada de les falsetes i pals jondos com la solejà o la seguiria per malaguenyes.
Postal de Lorca a Falla. Text sobre la correspondència de Lorca a Falla.
Una jovial carta de Federico obre pas en aquest programa a les Cançons Populars de Falla: «Estimatíssim Don Manuel: Quan ens avisa de la seva arribada? Animar-se senyors!».
«Màlaga és meravellosa i ara ja ho dic dogmàticament. Per ser un bon andalús cal creure en aquesta ciutat, que s’estilitza i desapareix davant del mar diví de la nostra sang i la nostra música»
II
Cançons Populars.
Manuel de Falla (1876-1946)
150è aniversari naixement. Arr. Juanjo Guillem/Neopercussió*.
El paño moruno. Seguidilla murciana. Asturiana. Jota. Nana. Cançó. Polo.
Set cançons populars espanyoles és una col·lecció de cançons tradicionals adaptades per a veu i piano pel compositor espanyol Manuel de Falla el 1914.
Va ser a París on Falla va escriure les seves Set cançons. Utilitzant una combinació de melodies folklòriques autèntiques i «retocades», va aconseguir elevar el que eren simples melodies populars a un nivell artístic més alt, creant acompanyaments veritablement integrats i originals, donant vida a les melodies i ritmes contagiosos inherents a les cançons folklòriques. Amb el temps s’ha convertit en la composició més orquestrada del mateix Falla i també en la més freqüentment interpretada en actuacions on s’interpreten cançons típiques del folklore espanyol. El conjunt de peces va ser dedicat a Madame Ida Godebska.
El paño moruno és una cançó de Múrcia. És interessant notar que Falla va reproduir més tard la línia de baix d’aquest número per caracteritzar el moliner murcià al ballet El barret de tres pics.
Seguidilla murciana és una cançó ballable en un ràpid temps a tres que relata algunes paraules de saviesa popular.
L’asturiana, com indica el seu nom, prové d’Astúries i és un trist lament.
La Jota és una forma de dansa popular que fa ús dramàtic d’una introducció rítmica activa que dóna pas a la veu amb un rubiu expressiu.
La Nana és una breu cançó de bressol andalusa que utilitza inflexions modals orientals.
La Cançó comença amb una lleugera inclinació, però la ingènua melodia pren un angoixant canvi en la paraula «mare».
Polo, també una melodia andalusa, utilitza violents esquinços com de guitarra per acompanyar la desesperació amorosa del cantant.
30 JUNY
PASSEIG MUSICAL Xàbia històrica
JULIA CHINER – Cello, Fídula i viola da gamba.
JOAN SORIANO – Percussió
Recorregut guiat pel Centre Històric de Xàbia. Durant el camí, anirem trobant-nos amb
peces musicals. Es visitarà l’Església de Sant Bertomeu, el Museu Arqueològic i
Etnogràfic Soler Blasco, la Capella de Santa Anna i el Riurau d’Arnauda.
Programa:
Osvaldo Golijov – MARIEL.
Cello i marimba
Elena Rykova – YOU EXIST. I AM AN ILUSION.
Cello i percussió
Francesco Landini – AIRES DEL S.XIV.
Fídula, looper i percussió
Philip Glass – OPENING.
Viola da gamba i marimba
Eixida: 9.30h. Pl. Església.
Inscripció lliure al formulari web:
https://forms.gle/YBgd6fp8n5JnvoHY7
THE SINKING OF THE TITANIC
Immersive sonic experience
Grup instrumental CPM XÀBIA- Ensemble Resident ÀGORA
Riu Rau d’Arnauda
22’30h
Ensemble Resident Àgora
Albinoni Quartet:
Carles Prats i Julia Furió (violins), Seo Perucho (viola) i Ausiàs Gisbert (Violoncel).
Audiovisuals: Ap-Art Media.
NOTES DE PROGRAMA:
El compositor minimalista britànic Gavin Bryars fa una adaptació de l’esdeveniment que va tindre lloc en l’enfonsament del Titanic. La banda del RMS Titanic va continuar interpretant mentre el vaixell s’enfonsava el 1912; imagina com la música interpretada per la banda sonaria i reverberaria a través de l’aigua mentre continuaven — i algun temps després de deixar de tocar —. Composta entre 1969 i 1972, l’obra es considera ara un dels clàssics de la música clàssica contemporània britànica.
La inspiració de Bryars per a l’obra va venir d’un informe que l’operador de radio Harold Bride del Titanic havia vist com la banda continuava tocant mentre el vaixell s’enfonsava. L’abril de 1912, Bride havia dit al New York Times: » La banda encara tocava. Supose que tota la banda es va enfonsar. Llavors tocaven «Autumn». Vaig nedar amb totes les meves forces. Suposo que estava a 45 metres de distància quan el Titanic, amb la popa enlairada, va començar a assentar-se; lentament […] la manera com la banda continuava tocant va ser una cosa noble […] i l’última vegada que vaig veure la banda, quan estava flotant al mar amb el salvavides posat, encara era a coberta tocant «Autumn». No m’ho puc imaginar com ho van fer. Això, i la manera com Phillips (l’operador de ràdio sènior) va continuar emetent després que el capità li digués que la seva vida era seva i que es cuidés d’ell mateix, són dues coses que destaquen a la meva ment per sobre de totes les altres […]»
Bryars va imaginar que el so continuaria reverberant a mesura que desapareixia sota les onades; per tant, la peça demostra que les notes s’estiraven gradualment cap a bordons i harmònics més baixos. En un escrit del 1993, Bryars va dir que «la música passa per diversos estats diferents, reflectint un descens lent implícit cap al fons de l’oceà que dóna lloc a una sèrie de fenòmens d’eco i desviació, juntament amb una considerable reducció d’alta freqüència».
L’obra data del 1969, quan Bryars va escriure una peça curta per a una exposició en suport dels estudiants d’art de Portsmouth. D’acord amb el treball realitzat pel col·lectiu contemporani Art & Language, l’obra era inicialment una sola pàgina de paper A4 amb instruccions mecanografiades. Les instruccions feien referència a com havia de sonar l’obra i com es podia crear, però no eren una partitura com a tal.
Bryars participava sovint en la sèrie de concerts Music Now organitzada per Victor Schonfield a Londres a principis dels anys setanta, generalment amb el pianista John Tilbury. Schonfield estava interessat a mostrar la música de Bryars i el desembre de 1972 va organitzar un concert al Queen Elizabeth Hall de Londres. L’enfonsament del Titanic seria la peça central del concert. Bryars va crear una partitura més tradicional per a l’obra i va utilitzar l’himne episcopal Autumn com a base de l’obra, basant-se en el testimoni de l’operador de radio Harold Bride, tot i que hi va haver certa discussió sobre si podria haver estat realment Aughton qui es va sentir. Bryars va incorporar fragments d’Aughton i altres melodies que presumptament es van sentir al vaixell. L’obra s’ha interpretat diverses vegades en els anys posteriors, inclosa una actuació a San Francisco dirigida per John Adams. Altres llocs d’actuació han inclòs el Museu Guggenheim de Nova York, una piscina art nouveau belga i una discoteca de Huddersfield.
L’obra s’ha descrit com una obra «indeterminada» i «oberta», que ha canviat a mesura que surt a la llum nova informació sobre el desastre. L’obra va ser originalment escrita per a xicoteta orquestra i cinta, però s’ha ampliat per incloure altres fonts com ara caixes de música i electrònica preenregistrada.
El 2012, any del centenari del desastre, el Gavin Bryars Ensemble, Philip Jeck i els artistes Bill Morrison i Laurie Olinder van presentar una sèrie de concerts amb imatges d’arxiu del Titanic sincronitzades en directe amb la música. Els concerts es van realitzar inicialment en ciutats estretament relacionades amb el desastre com Belfast i Cork, abans de fer gires més àmplies, incloent-hi una actuació al Barbican Hall de Londres en l’aniversari del desastre.
L’ensemble resident Àgora presenta en aquesta ocasió una proposta espacialitzada que inclou un quartet de corda, percussió i piano, acompanyats de sons preenregistrats relacionats i originals de la partitura amb una vídeo-creació
L’Enfonsament del Titanic planteja per altra banda, una simbòlica analogia de la dissonància cognitiva global pareixem patir com a espècie que habita el món que segueix endavant interpretant una partitura dogmàtica del neoliberalisme salvatge abraçat als preceptes d’una ideologia feixista que ens priva poc a poc de tot. Vivenda, Educació, Sanitat, Drets, Humanitat…i, EL CANVI CLIMATIC, amb la maleïda idea del creixement infinit en un món amb recursos finits.
A cas no pareixem TOTS la banda del Titanic sense parar de tocar una melodia maldita fins al final?…Com va passar al desastre del vaixell, símbol de l’estupidesa, la supèrbia i el luxe destinat sobretot a una minoria social. Fins i tot per salvar-se van haver classes. Sobretot es van salvar els passatgers més rics i poderosos. Aquest món més de 100 anys després no és diferent del de 1912. Tal volta han canviat les formes, no així el contingut, pot ser, de no reaccionar, estem interpretant les últimes notes de la nostra partitura. Com al desastre d’aquella fatal nit, van succeir-se històries d’esperança i humanitat.
Tots i totes, reflexionem, actuen, nadem.
1 JULIOL
#ECOSOPHY
Sauti Duo
- MYRCZIK & D. ALMAGRO
Casa del Cable (Port de xàbia)
20’30h
Programa de concert:
DISCURS SOBRE LA MIRADA – FRAN BARAJAS
Una peça performativa que combina paraula parlada, llenguatge improvisatori i joc sonor-colorístic per reflexionar sobre la percepció del nostre entorn. (8′)
SAHAY MANUSH – MARCIN BŁAŻEWICZ
Energètic discurs musical sobre la recerca eterna de l’ésser humà de sentit, plenitud i connexió. (14′)
SONIC PHYSIOGRAPHY OF TIME-STRETCHED GLACIER – MATTHEW BURTNER
Obra que utilitza enregistraments ecosònics d’una glacera en procés de desglaç, convidant a reflexionar sobre el canvi climàtic i la fragilitat dels processos naturals. (10′)
*GREEN HOPE – MATEUSZ RYCZEK
Obra que, mitjançant multipercussió, electrònica i elements teatrals, representa metafòricament els fenòmens naturals portats a lextrem. (10′)
*CHANGE – ALINA DZIECIOL
Escrita per a marimba i vibràfon preparats, simbolitza la transició des d’una atmosfera contaminada i caòtica cap a la redempció i la purificació. (8′)
*Obres dedicades a Sauti Duo